“Cristinita, guarda el coño y ya sabes: De Cánovas a Sagasta y de Sagasta a Cánovas”
Aquesta frase barroera i vulgar s’atribueix als darrers minuts de vida d’Alfons XII d’Espanya donant-li les darreres recomanacions a la seva dona, la Reina Maria Cristina d’Àustria, per a governar el país com a Regent del seu fill pòstum, el futur Alfons XIII. No en va a Maria Cristina se la va anomenar Doña Virtudes durant tota la seva viduïtat: No se li va conèixer cap altre home (ni dona) fins a la seva mort el 1929. No era una dona bonica, però tothom coincidia en que era culta, discreta i molt professional tant en el seu paper públic com el privat. I calia que ho fos, doncs Alfons XII “el Pacificador” a més de extravertit, proper i “campechano” era força faldiller. Es quedà vídua als 27 anys i va agafar les regnes d’un Estat que no era el seu. La Reina Regent va governar Espanya 16 anys fins a la majoria d’edat del seu fill Alfons, però de fet es diu que el va aconsellar molt i que sostenia el seu regnat com la que més. La seva mort coincideix amb la de la Dictadura de Primo, dos fets que van sumir en una depressió al Rei que no va saber cap a on tirar. La Corona quedava sentenciada sense els seus grans suports. Segurament la frase és una invenció històrica, però no deixa de ser un bon resum de l’època. Un consell molt Borbó, també. En fi: Se non è vero, è ben trovato que diuen els italians en aquests casos.
És una frase que potser se sentirà aquests dies en algun mitjà de comunicació a causa de la recent victòria del Partit Popular a les eleccions generals espanyoles. O potser més educadament i més aviat la segona part del consell del Rei. Però qui són els dos personatges que anomena Alfons?
Antonio Cánovas del Castillo, artífex de la Restauració borbònica a Espanya el 1874 (tant del fet de posar a Alfons XII al tro, com del sistema polític conegut amb aquest nom), principal impulsor de la Constitució de 1876, cap del Partit Conservador, ostentà set cops la Presidència del Consell de Ministres. L’anarquista italià Michele Angiolillo l’assassinà en un balneari de Mondragón l’agost de 1897. L’altre nom mencionat és el de Práxedes Mateo Sagasta, cap del Partit Liberal, accedí en sis ocasions a la Presidència del Consell de Ministres, va mantenir-se en actiu fins 1923, dos anys abans de la seva mort. Aquests dos polítics van signar un pacte per alternar-se la Presidència i acatar la Constitució de 1876, evidentment sense respectar la voluntat del sufragi universal masculí que marcava la dita Constitució que el Rei havia portat als espanyols, a més de pau i estabilitat. Tot per a salvar la Pàtria i la Monarquia. Les converses les va motivar la propera mort del Rei (malalt de tuberculosi) i van tenir lloc l’any 1885 al Palau del Pardo (sí, és un Palau amb una concurrència molt democràtica...), malgrat que l’acord ja era tàcit des de 1881. El bipartidisme va sobreviure als seus dos líders, en el cas de Cánovas literalment, fins que l’any 1923 Alfons XIII va decidir jugar a ser soldat i va recolzar el cop d’estat dictatorial del general Miguel Primo de Rivera, perdent tota legitimitat constitucional.
Aquest sistema polític, com apuntàvem abans, conegut com la Restauració va donar a Espanya quaranta-nou anys d’estabilitat i pau. Almenys segons alguns, sobretot el seus artífexs. En el període Constitucional de més duració de la història espanyola, l’Estat patí dues grans Crisis de caire econòmic i, per extensió, social i polític.
Ens referim en primer lloc a la Crisi del 1898 motivada per la derrota a Cuba enfront als insurgents i en segon terme als Estats Units d’Amèrica. La pèrdua de la guerra i, sobretot, dels mercats colonials espanyols representen un gran sotrac per a tots els habitants de la metròpoli. El pessimisme s’instaurà a la societat i es generaren moviments de protesta i reacció, destacadament per part dels intel·lectuals. El govern liberal de Sagasta va ser el responsable de torn (mai millor dit) de declarar la guerra als americans, per una qüestió d’honor. O potser més aviat de testiculina ja que les possibilitats de guanyar-la eren, com a poc, remotes. Com era previsible va perdre les eleccions de 1899 enfront de Silvela (recordem que Cánovas ja havia traspassat). No obstant, les urnes de 1901 li tornen a donar la presidència espanyola. Naturalment en cap moment al bo d’en Sagasta se li va passar pel cap de dimitir.
Una segona Crisi la trobem l’any 1917, any que internacionalment és el pitjor de la Primera Guerra Mundial. A Espanya, a més d’arribar-hi una epidèmia de grip que causà uns 300.000 morts dels quals l’Estat només en contabilitzà 147.000, se li combinen tres problemes diferents:
Els militars estableixen les Juntes, un tipus de sindicat de pressió dels oficials cap a la Govern per a millorar els ascensos i els sous. Mentre a les guerres colonials d’Àfrica els oficials pugen com l’escuma a la Península es moren de fàstic, cosa que els hi sembla injusta. En realitat es dediquen a influir en la política. El govern liberal descarta recolzar-les per ser inconstitucional i organitza la detenció de la Junta de Montjuic, la més activa. Els militars s’ofenen i apel·len a unes raons indiscutibles: “Salvaguardar la Unidad de la Patria, Afrenta a la Bandera y Honor del Ejército”. Veient el caire que va prenent tot, un cop dimitit el govern liberal, el conservador decideix legalitzar les Juntes Militars. O a cedir a totes les reivindicacions, vaja. Gràcies a aquest gest tant amable, l’exèrcit no dubta a posar-se al costat del Govern per solucionar, amb el seu peculiar estil, els altres dos conflictes oberts.
Un altre front és anomenat “Assemblea de Parlamentaris”, consistent en un pacte de tots els diputats catalans (48) més uns quants dels partits no-dinàstics, és a dir, els Liberals i Conservadors que alternen el Govern, sumant-ne un total de 68. L’Assemblea reunida al Palau de la Ciutadella i liderada per la Lliga Regionalista de Francesc Cambó (Nacionalistes Conservadors o de Dretes) demana la convocatòria d’eleccions de Corts Constituents i refusa el bipartidisme. Així mateix reclama el reconeixement de regions d’Espanya com a autonomies històriques i polítiques (Espanya únicament està dividida en províncies), així com reformes econòmiques per a canviar el model de producció de l’Estat. El Govern declara l’Estat de Guerra, ocupa Barcelona, suspèn la llibertat de premsa i acusa els Diputats de Sedició. A la Lliga li proposa participar al nou Govern dels Conservadors amb un o dos ministres a Madrid. La Lliga retira els seus desafiaments i recolza a l’Estat enfront al tercer conflicte.
El darrer problema de 1917 és una vaga general planificada pels dos sindicats en alça, UGT i CNT, per a protestar per la situació de precarietat continuada de les classes treballadores. La vaga va aconseguir paralitzar les zones industrials més importants d’Espanya durant una setmana. Menció especial a les conques mineres, sobretot les asturianes. L’exèrcit reprimí amb gran violència als treballadors de les grans ciutats i la burgesia catalana treballà per desactivar qualsevol indici que portés a pensar en una revolució o una República. Això sumat a la desconnexió entre els dos sindicats i a la no participació de la pagesia va fer fracassar la vaga general. Manca d’unitat i de suports de polítics que, a darrera hora, van deixar sols els treballadors.
Aquests problemes sumats a l’alarma social de l’epidèmia, causada per la poca informació de la malaltia i el seu contagi, formen un conglomerat explosiu regat amb censures a la premsa i suspensió de garanties constitucional que genera un clima d’inseguretat tal que molta gent comença a dubtar del sistema de govern de la Restauració. A la fi de la Primera Guerra Mundial, de la qual Espanya se n’ha aprofitat venent als bel·ligerants tot el que pot, curiosament l’Estat cau en una profunda crisi econòmica. Per si no fos prou el trencament social que arrossega des de fa un parell d’anys. I com es pot enriquir un país i tot seguit caure en una depressió? Doncs molt senzill: Simplement utilitzant malament els diners que guanya durant la bonança. Espanya estira més el braç que la màniga i construeix infraestructures de dubtosa utilitat, les empreses s’endeuten i tothom viu per damunt de les seves possibilitats. Quan s’acaba la bonança dels mercats, ningú pensa en reinvertir o modernitzar la indústria. Simplement els diners marxen per on han vingut.
Tampoc hem d’oblidar que al tombant de segle l’amenaça del terrorisme anarquista era el pa de cada dia: Bombes, amenaces de bomba, atemptats contra els militars o la Guàrdia Civil, assassinat de polítics, intents d’assassinat de polítics, assassinat de Presidents del Govern, temptatives d’assassinat de Presidents del Govern i fins i tot intents de regicidi a Alfons XIII... L’ombra del terrorisme plana sobre les ciutats industrials i el Govern la combat amb lleis antiterroristes una mica polèmiques i amb assassinats dels sindicalistes ideològics mitjançant pistolers a sou. Fins i tot els advocats sindicals acaben a la presó sense una condemna clara. Una lluita no sempre neta... La doctrina de la “por al anarquista” fa furor en una campanya electoral.
Per acabar d’adobar-ho hi ha el tema de la Guerra del Marroc o del Rif. Darrera aventura colonial espanyola en un tros de desert pedregós, es pot considerar que dura de 1909 a 1925 però amb intermitència pel que fa a les operacions militars. El seu punt més famós el trobem el 1921 amb el Desastre d’Annual, on l’exèrcit espanyol es derrotat per les Kàbiles (tribus) rifenyes. Els militars perden més de deu mil homes, la majoria soldats trets de lleves de les classes populars que havien fet el servei militar feia anys i eren de reemplaçament. Això va ser la estocada final. Per a un país en crisi econòmica, lliurar una guerra molt sagnant i caríssima (en teoria costava la meitat dels pressupostos generals) per un territori relativament pobre no tenia cap sentit. Excepte si considerem la guerra colonial una qüestió de principis, una modalitat d’ascens laboral, prestigi i millora del sou dels oficials de les Juntes ja esmentades. França i la Gran Bretanya estaven per repartir-se el pastís d’Àfrica i, clar, Espanya no podia ser menys. Espanya era una gran Nació d’Europa. Espanya es tutejava amb els grans. Així va ser com es va veure abocada a una guerra pels tractats signats amb les potències europees i per l’ambició de polítics i militars que veien la seva oportunitat. El Imperio, però, ja era mort feia temps. El rebuig social i el daltabaix per la derrota d’Annual va ser molt gran. El Govern de torn va caure al cap de poc de la matança. Però no hi va haver responsabilitats ni dimissions en l’estament militar. Molta gent va rebutjar la guerra en un país estranger per imposar el mode de vida occidental.
El Desastre d’Annual va fer entrar la Restauració en caiguda lliure i, després d’una successió de governs de concentració nacional, el general Miguel Primo de Rivera va donar un cop d’estat el 1923 i va imposar una Dictadura Militar amb el beneplàcit d’Alfons XIII.
Amb aquest seguit de fets que aviat acompliran cent anys ens queda el fons, que no les formes, de com Espanya ensopega sempre amb la mateixa pedra. O com el comportament de l’Estat en circumstàncies similars tendeix a repetir-se. Això que ha passat a les eleccions del 20 de Novembre del 2011 segurament que ho trobem fa un segle. M’atreviria a dir que des de 1975 podem mirar a 1875 i, salvant els fets i les persones concretes, ens hem de fixar en el context i l’encadenament d’una situació a la següent. Rellegiu sinó cada paràgraf i intenteu buscar paral·lelismes amb les situacions actuals. Us asseguro que hi són.
I, per cert, en aquella època comencen els clàssics F.C.Barcelona – Reial Madrid. I no canvien gaire: A la semifinal de Copa de 1916, a la pròrroga del quart partit per desempatar, assenyalen un penal inexistent a favor del Madrid que atura el porter del Barça, marca un gol en fora de joc i un altre amb falta al porter. El Barça decideix abandonar el camp com a protesta contra l’arbitratge. El col·legiat era ex jugador del Madrid. Sense comentaris.
